L’Art Jove és un concepte vaporós. Per començar, és qüestionable que defineixi alguna cosa. Perquè, en puritat, jove seria l’obra que ara mateix està finalitzant un artista septuagenari. En realitat parlem d’Artistes Joves, encara que acceptem el d’Art Jove per no embolicar.
Fa gairebé deu lustres, cap a 1965, el molt jove pintor Juan Antonio Aguirre prenia el comandament de la sala Amadís, pertanyent a l’Institut de la Joventut al madrileny carrer d’Ortega i Gasset. Aguirre va allà a una sèrie de pintors, una mica més grans que ell mateix, com Luis Gordillo, Elena Asins, Jordi Teixidor o José María Iturralde, un paquet molt heterogeni agrupat sota el nom de Nova Generació.
Després, a principis dels setanta, començaria a presentar a nous artistes en els seus primers vint, com Carlos Franco, Carlos Alcolea, Guillermo Pérez Villalta o Chema Cobo, el que després s’anomenaria Nova Figuració. En aquests pocs anys, més o menys entre 1967 i 1973, la sala Amadís venia a ser sinònim d’art jove. Després un trajecte accidentat fins ara, quan s’ha produït la reobertura de tan històric lloc per acollir #Reset.
Aquest es un post publicat per El diario, per seguir llegint fes clic a l’enllaç