En els anys 80 i part dels 90 existien uns llocs que es deien salons recreatius. Hi havia un cada tres illes i estaven plens de màquines arcade (això és un màquina arcade), futbolins, algun billar americà i un parell de taules de ping-pong. Estaven plens d’adolescents fumant, de macarres que et robaven monedes i de heavys pacífics que bevien litrones a la porta des de la seva obertura, a això de les 10 del matí.
Eren ecosistemes perfectes, equilibrats i autogestionats. Es tolerava la petita delinqüència fins a un límit acceptable, es mirava cap a un altre costat amb el tripijoc de drogues i un s’oblidava ràpid de la hòstia que li havien calçat per treure-li dues monedes de cinc duros. Tot això passava perquè havia de passar a l’empara d’un responsable del negoci al qual anomenàvem ‘mestre’ i que tenia un nombre il limitat de monedes de 25 pessetes per proveir-nos de canvi.
Aquest es un post publicat per Yorokobu, per seguir llegint fes clic a l’enllaç